La mirada del poeta al poemari Amb la marina als ulls

Llengües expertes —a voltes, un pèl maniquees—  diuen que un bon títol és el resum del resum del resum d’un text.

No siguem pedants, i fem-los cas. Doncs, aturem-nos  en el títol del poemari del Miquel: “Amb la marina als ulls”. És, admetem-ho, la nominalització descriptiva d’una unió en què una realitat marítima penetra dins aquell òrgan visual que ens facilita la idea personal del món físic que ens envolta. Aleshores, la qüestió en litigi és la següent: si la marina, que ja de per si és aquosa, transparent, canviant de forma i, segons l’hora del dia, també, de color, finalment passa a formar part dels ulls del poeta —així mateix, aquosos, transparents—, com serà, a partir d’ara, la mirada amb què el jo poètic filtrarà la realitat objecte del s seus poemes? Com serà, en endavant, en fi, la visió del món que tindrà el poeta si ha esdevingut feliçment distorsionada per un real component que, com la mirada, així mateix és transparent i aquós, que, en tant que a mercè de les marees,  és permanentment mòbil, que, segons l’hora del dia, és, també, de tonalitats canviants i que, com amant apassionat, ha penetrat l’artista fins definitivament senyorejar-lo?

Heus aquí, a la meva manera de veure, una de les claus fonamentals —n’hi ha més— del  poemari del  Miquel: la transcripció artística —i vital, molt vital— d’una realitat amorosa que a ell l’esperona a escriure i que prèviament ha interioritzat gràcies a una mirada que, ara i aquí ha estat transsubstanciada en, permeteu-me, un “marítim mirar”, el qual, en ell, és blau de cel i de mar, lluminós i radiant com un migdia d’estiu, i apassionat i sensual i càlid en fi, com aquella onada canicular que, ara abrandada, adés suau,  acarona primer, llepa després i a la fi xopa el cossos exhaustos dels amants damunt la sorra.

 I ja, què us he de dir? Tot plegat, en definitiva, com és i serà mentre visqui aquest Mediterrani penedesenc que al Miquel li trasbalsa el mirar de l’amor —el marítim mirar, repeteixo.

Item més: al llarg de la història, infinitat d’estudis literaris entenen la mirada com el motor de l’art —què es l’art, em pregunto jo, sinó la transcripció formal d’allò que “veu” l’artista? En aquest sentit, el francès Maurice Blanchot, diu, referint-se al mite d’Orfeu —recordem-ho: el qui té prohibit tombar-se i mirar Eurídice, quan els inferns li retornen, però que, malgrat tot, la mira, i que per això, per una mirada, sols per una mirada, eternament la tindrà i, alhora, eternament la perdrà per,sempre  eternament, haver-la de cantar.

“Escriure —diu Blanchot— comença amb la mirada d’Orfeu i aquesta mirada és el moviment del desig que fractura el destí i la preocupació del cant”

Valgui aquest preàmbul per valorar una de les constants del poemari que ens ocupa: la riquesa significativa dels motius poètics que se succeeixen al llarg de les tres parts en què es divideix el poemari i que, gràcies a l’encesa i rica mirada del Miquel Cartró, a nosaltres ens arriben líricament poetitzats i convertits en inspirades imatges poètiques.

Així, per exemple, a la primera part, “Maridatge”, que es destina a manifestar el plaer sexual,  que és gaudi i patrimoni dels amants.

Un dels motius recurrents dels escassos sis vibrants textos que la componen , és l’aigua, bé perquè apareix de manera explícita —“Busquem el consol de l’aigua, / loció renovadora”—, bé perquè acull els cossos dels amants —“Quan la cremor es dilueix / i retrobem l’abraçada,  /  el balanceig de les ones / ens fascina i ens atia”—, bé perquè actua en paral·lel als amants —“de l’esclat del goig / que ens uneix, lasciu, / al vaivé del mar”—. Aleshores, gràcies a la peculiar mirada del poeta, aquesta aigua, que és, no ho oblidem, font de vida, o, al seu torn, el mar, principi i fi i símbol sempre del nostre caminar atzarós per la vida, esdevenen un. Aleshores, ja unificats, s’uneixen en simbòlic maridatge a l’esclat de vida que és el sexe dels enamorats, el qual amor, no ho oblidem, és també el començament d’un camí ple d’incerteses i preludi, per tant, de vida, la qual, si és, serà finita. Indefectiblement.

Pel que fa a la segona part del poemari —“Amb tu”—, està destinat a manifestar la força abassegadora del desig, el qual, a la manera de l’amor cortès, està entès també com aquella frisança desassossegant, que, en canvi, és l’origen d’aquell gaudi exquisit: “visc dolorit desitjant ser amat, / e par-ho bé que no us vull deshonesta”, diu Ausiàs Marc. És, en el cas de “Amb la marina als ulls” la part on el cos de la dona,  les seves sinuositats, l’escot que s’insinua, la tovallola que l’ha eixugat, el pintallavis que el poeta vol ser per ser els seus llavis… són elements que l’amant mira amb aquella mirada finalemnt negada de mar i de sol i que, per tant, li esperonen el desig. Així, de nou, és la particular manera de mirar del poeta, la que provoca el desig de l’amant.

A la tercera part —“Silenci”— ens endinsem en el món mental del poeta. Així com en les dues anteriors hem viscut amb ell la consumació del sexe i el desig d’haver-lo, ara, a la manera de Proust, se’ns poetitzen els elements que, contemplats, li provoquen els records d’ella o que li omplen els somnis —“Els llençols custodien / els secrets del teu cos”; “Ple d’elixir, / àvid i absort, / torna l’encís”. Fins que, finalment, al poema “Horabaixa”, que clou el poemari, s’expressa , a manera de conclusió poètica, que el record d’ella ha conduit al poeta al somni-desig de lliscar junts “dalt d’una nau amb veles blanques”: viure, en definitiva, la vida, a mercè de l’atzar, d’on el vent porti la nau de l’amor, sempre lluminosa.

Acabo ja i resumeixo. Ens trobem davant d’un poemari vitalista en tant que ferotgement sincer, travessat per un erotisme que és punyent perquè ens és proper. Estem, també, davant d’un esclat de goig, de la lúcida manifestació de la plenitud del sexe viscut, compartit, desitjat i recordat.

És a dir: del sexe i l’amor fets u. O, si es vol, de l’amor i el sexe fets u.

Xavier Hernàndez Ventosa

15 de maig de 2015