Donat d’alta

Somnio en una platja i en el so de la mandolina besant-nos. Els cabells es lliuren al capricis del vent, que ens acaricia amb el seu alè salabrós. I observo com el sol et cobreix amb teles radiants, abraçant-te el cos nu i fràgil, que li ofereixes confiadament.

Somnio que ens abracem, sobre la càlida sorra blanca, balancejant-nos en una dansa silenciosa, seguint la cadència de les onades, lluny de la mirada mesquina de qui desitja i condemna alhora.

Somnio que estem arrecerats a l’esguard d’una vella barca, escoltant la veu marina, en hora calma. No parlem. Gaudim de l’agradable embriaguesa de la nit. El far és el guaita, il·luminant la fosca, impassible, d’una banda a l’altra.

Somnio que ens afegim a la festa de la lluna blanca. Moustaki ens empeny en una roda de braços desplegats com les veles més fines, de mans sinuoses i de peus lleugers puntejant la sorra. I tu i jo, cossos trenats com els versos refinats de Carles Riba i els agosarats de Kavafis.

Somnio que t’acostes, amb un blanc impecable, somrient. Estic preparat per rebre’t. Desitjo sentir el plaer de les teves mans, desitjo escoltar la teva veu, prodigiosa, dolça, que m’encén, que m’anima. Somni que s’acompleix puntualment, al matí, en el canvi de torn d’infermeria.

He somniat i el somni m’ha acompanyat en un llarg viatge, afaiçonat amb els sentiments més desperts, a l’habitació 213, de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Avui divendres em donen l’alta i hauria d’estar content perquè podríem emprendre el camí cap a la platja de sorra blanca on sona la mandolina, si et semblés bé, si t’agradés, si volguessis, si … si ho sabessis. Però avui no lliures, tens guàrdia, no em deixen allargar l’ingrés, cap de setmana impossible.

Amb tot, inconscient potser, no deixaré d’esperar que el caprici dels déus em sigui favorable i faci realitat el meu somni.